A mitjans dels anys 40, Pau Casals és considerat el millor music del moment. Viu exiliat a Prada de Conflent, des d’on intenta ajudar les famílies republicanes amb necessitats, i on sovint ha de protegir-se de la Gestapo que controla la zona. Un cop acabada la guerra, Casals té l’esperança que la victòria aliada suposarà també la fi de la dictadura franquista a Espanya. Però els desitjos de Casals no es compleixen i, en conseqüència, El mestre decideix no tornar a tocar en públic mentre Franco continuï al poder i les potències occidentals no es determinin a forçar la seva caiguda. Mentrestant, malviu de donar classes a alumnes de violoncel. Un d’aquests alumnes, un noi francès anomenat Pierre, se sent especialment afectat pel fet que un mestre com Pau Casals no ofereixi el seu talent al món. El jove intentarà convèncer el músic que es repensi la seva protesta, argumentant que un concert seu tindria tant ressò que li serviria encara més per cridar l’atenció sobre la injusta situació del seu país. Enmig d’aquest panorama, l’any 1950, coincideix la circumstància que se celebra el 200 aniversari de Bach. Com sigui que Casals és la màxima autoritat en Bach, als precs de Pierre s’afegiran la insistència d’un destacat grup de músics, amics i deixebles del mestre, com ara el famós violinista Alexander Schneider, que aconseguiran fer-lo canviar d’opinió.
L’argument definitiu que farà que Casals torni a tocar és la idea, atrevida i estrafolària, de fer venir els millors músics del món a Prada per celebrar allí el concert d’homenatge a Bach. Un esdeveniment que serà tot un gran èxit mundial. Aquest serà, també, el primer pas perquè Casals reprengui l’activitat pública i, amb poc temps, es converteixi en un abanderat de la causa de la llibertat a tot el món.
Aquesta pel·lícula és una ficció basada en fets reals.
Pau, la força d’un silenci és una tvmovie produïda per MinoriaAbsoluta, TVC-Televisió de Catalunya i Euskal Telebista amb guió de Jordi Vallejo i Maria Jaén, direcció de Manel Huerga i protagonitzada per Joan Pera, Nao Albet, Carme Sansa i Marc Cartes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada